Com ha canviat la ressonància magnètica (RM) l'enfocament a la patologia esportiva, especialment en l'àmbit del futbol? Quins són els seus principals avantatges i limitacions en el diagnòstic d'afeccions esportives, també respecte a altres tècniques de diagnòstic per la imatge?
A partir de l’any 2000, la RM va marcar un abans i un després a l’hora de poder definir amb detall la histoarquitectura lesionada en el cas d’una lesió muscular. El seu principal avantatge és la bona definició de les estructures que necessitem analitzar, principalment del transmissor de forces: el tendó. Aquest paper és primordial en el correcte diagnòstic de la lesió muscular i l’òptim prognòstic del temps biològic necessari per cicatritzar-la.
L’altra tècnica d’imatge amb què l’hem de comparar és l’ecografia. Totes dues haurien de ser proves complementàries entre sí en la majoria dels casos de lesions musculars profundes; és a dir, és molt útil rebre una primera impressió de la lesió per ecografia per saber com programaràs la RM. Per altra banda, l’ecografia aporta més que la RM en l’estudi dinàmic de la musculatura i en la guia per infiltracions quan siguin necessàries. A banda, val a dir que l’ecografia és molt més accessible i fàcil de poder realitzar en qualsevol consulta de medicina esportiva.
Quins tipus de lesions o patologies específiques són les més freqüents i es poden detectar amb més precisió mitjançant la ressonància magnètica en atletes de futbol?
Totes les lesions mioconnectives que es produeixen per un mecanisme indirecte es poden definir millor per RM. És cert que lesions com un tennis leg –habitual en esports on es fan forts canvis de ritme, com el futbol, l’atletisme o el tennis, que li dona nom– es poden analitzar molt bé per ecografia, però per a la resta, si volem assegurar-nos de realitzar un diagnòstic òptim, la RM és la prova de referència.
Com afecta la imatge per ressonància magnètica la gestió de l'entrenament i la rehabilitació dels atletes després d'una lesió?
Depèn de la política de cada club o centre de medicina de l’esport. En el cas dels serveis mèdics del FC Barcelona, amb qui col·laboro, depèn de cada disciplina i de cada metge responsable. El més habitual és realitzar control per RM del procés cicatricial de la lesió per assegurar una correcta maduració de la cicatriu i una bona adaptació a la pròpia cicatriu per part de la unió miotendinosa adjacent. En cas que durant els controls trobem que la maduració està interrompuda o endarrerida, se sol decidir tirar un o dos passos enrere en el procés de fisioteràpia i/o readaptació.
Hi ha qui creu que s’abusa de la ressonància magnètica. Quines són les directrius actuals o les millors pràctiques per al seu ús en el context de l'avaluació de jugadors de futbol professionals?
S’abusa si se’n fa un mal ús, però la idea és buscar un paper pràctic per a l’atleta i l’staff responsable del tractament de la lesió. En altres paraules, un control de lesió per RM ha de ser un estudi molt dirigit a l’anàlisi de la cicatriu, per tant, no realitzem el mateix protocol i això suposa menys temps de màquina. Porto vuit anys treballant amb esportistes i, des del primer cop que vaig veure que gràcies a un control per RM hem evitat una relesió, veig justificat fer aquests controls. El control no ha de ser en qualsevol moment, sinó que han de passar un mínim de dues o tres setmanes des de l’ultima exploració per assegurar veure canvis que ens puguin donar informació i, a la vegada, reaccionar al més ràpid possible. I si no podem fer controls durant la cicatriu, el que sí trobo necessari és realitzar un estudi pretornada a la competició en un període de set dies previs.
En aquest sentit, el nostre equip d’investigació sobre la lesió muscular va publicar l’any passat un article sobre els signes per RM que tenen un significat estadístic com a indicatius de risc de relesió en una exploració pretornada a la competició en els últims set dies. L’estudi demostra que la RM pot formar part de la decisió multifactorial de la tornada a la competició.
Com col·labora una radiòloga especialitzada en patologia esportiva amb altres professionals mèdics i equips esportius per assegurar una atenció integral als atletes?
Com sempre he dit, “fes-te amic del teu radiòleg referent”. És bàsica una comunicació directa entre el metge responsable de l’atleta i qui interpreta les imatges. En el camp professional medicoesportiu tothom sap que l’activitat esportiva professional comporta uns canvis adaptatius en les articulacions, en els tendons... que poden provocar una mala interpretació d’una imatge si es desconeix de primera mà la clínica i la sospita mèdica. Soc partidària de valorar les imatges conjuntament amb els professionals mèdics i equips esportius i ara, amb les noves tecnologies i la radiologia telemàtica, podem veure la mateixa imatge des de dos centres diferents i comentar-les a la vegada. Trobo que el radiòleg no s’ha de quedar amagat al seu despatx, ha de comentar el que veu, analitzar-ho amb el metge que fa la petició i, després, reportar l’informe final un cop s’hagi comentat el cas. Al final, som equips pluridisciplinaris i hem d’actuar com a tals, no cadascú signant de manera individual des del seu lloc de treball sinó tots al voltant de l’atleta.